Els contes del Gat

Oriol, Marc i Arnau vivien a Biure un petit poblet de Girona, a l’alt empordà, entre la montanya i el mar, envoltat per petits i grans boscos d’alsines sureres i pins, i amb camps de vinyes i blat, junt amb oliveres.

Desde sempre havien escoltat histories sobre el bosc musical, un dels boscos que propers al poble es dibuixava cada mati, quan obrien les finestres, devant seu.

Les histories parlaven de cançons i sons meravellosos que s’escoltaven dins del bosc i que de vegades fins i tot es podien sentir desde el poble, quan el vent els hi portava de forma inesperada, aquells sons que transmetien una sensació de benestar. Però malhauradament, cap d’ells havien sentit encara mai els sons del bosc.

Curiosament tambè, els habitants del poble, tot i no transmetre cap por pel bosc, no s’hi acostaven mai, i quan ells s’habien acostat aprop,sempre algú els habia cridat l’atenció perque tornesin enrrera.
També, quen els hi demanaven als adults, informació sobre el bosc, sempre sorgia algun altre tema mes important i aixo els distreia l’atenció amb el resultat de continuar sense saber tot el que ells volien saber:

Que passava al bosc musical?

Un bon dia, en Marc, va rebre la visita de’n Guillem un amic d’ell i d’en Arnau il’Oriol, que feia temps que no veien i que vivia a un poble proper.
En Guillem era un parell d’anys mes gran qu’ells, i tenia un esperit més curiós i quan va escoltar el que els seus amics li deien del bosc els hi va proposar d’anr-hi sense explicar-ho a ningú, i els tres amics van acceptar la idea, pensant que finalment esbrinarien el secret que s’amagava darrera aquells arbres tan bonics que constituien la primera linea de bosc que tenienal seu devant.


Pasats un parell de dies, va arribar el moment adequat, i tots Quatre varen sortir de bon mati en direcció cap els camps de vinyes que es trovaben entre les cases del poble i el bosc, mentres caminaven veien la llum del sol vermellosa del matí com anava i.luminant el nou dia, i es fixaven en els magnifics raims de grosses uves negres que penjaven de les vinyes verdes i exhuberants, el cel blau i net de nuvols conformava un espai increíble per a la vista i els nens anaven saltant i jugant tot fent camí fins arribar ben be a la llindera del bosc, on es varen aturar, respectuosament observant aquells grans arbres que s’alçaven al seu devant i sense adonar-se varen començar a caminar un darrera l’altre endinsant-se dins el que es creien que seria un mon de foscor, pero contrariament al que imaginaven, la llum del soles filtraba per sobre les copes dels arbres que eren incapaços de anomenar, i reconeixer, pero que segons les histories dels pares i avis eran alzines sureres, roures, faigs, i pins tots barrejats.

La verdor de les fulles reflectien amb la llum del sol i els hi mostraven un cami que desconeixien que existís, i que els portava per llocs nets de pedres mentres sentien els ocells que volaven i piulaven al seu voltant, fins que despres de molts minuts de caminata, varen arribar a un gran lloc buit d’arbres on un petit estany amb unes roques que sobresortien de l’aigua semblaven dibuixar com un petit mar amb les seves illes, entre els arbres dels costats penjaven petites lianes vegetals fent estranys dibuixos, com si fos una teranyina, pero els ocells començaven a atorar-se en les lianes que veien i xiulaven i cantaven joiossos, fent que els nens es plantessim dempeus sota ells i disfrutant dels sons melodiosos que aquells petits ocellets els hi obsequiaven.

No sabien ben be quan temps portaven alla parats pero en tot aquell temps havien anat pasant coses magiques devant dels sus ulls ben oberts; els cants dels ocells havien estat acompanyats dels moviements del vent a les copes dels arbres i la seva remor havia acompanyat ritmicament la música que els ocells deixaven escamparse per tota la extensió del bosc, tan mateix, les flors havien començat a obrirse i asorgir del no res, obrintse i tencant-se al ritme de trins i remors delvent, amb formes diverses, com trompetes i tenores deixaven anar altres sons i els ocells van començar a volar i moure`s entre les lianes fent dibuixos al cel, i dibuixant pentagramas amb les formes de leslianes, com si fossin petites notes musicals que anaven canviant continuament, les llums del sol, les ombres i els sons d’altres petits animalets del bosc anaven afegintse al son general, uns conills que picaven amb les seves potes petites sobre troncs buits d’arbres, o unes daines que repicaven amb els seus cascs sobre les pedres i roques, donant el ritme i la percussió a la melodía que els ocellets incansables escampaven per tot el bosc.

Els nens meravellats en algun moment es varen asseure al terra i obserbaven silenciosament tot l’espectacle que s’anava desenvolupant al seu devant, i els animals continuaven apareixent i afegintse amb sorolls, i les seves propies veus al concert, el vent va fer-se un xic mes intens i les fulles semblaven panderetes, les parets de laesplanada feien retrunyir i augmentaven la força dels cants, com si un d’un eco es tractés, les flors llempants donaven força i mes colorit a tot el que es mostrava als seus ulls, uns senglars corrivien per una de las marges del bosc, mentres uns esquirols deixaven caure glans sobre l’aigua de l’estany, el temps semblava haverse atorat.

Si algú els hagues pogut veure, hauria comprobat com les seves cares irradiaven felicitat i sorpresa, tot un mon desconegut s’havia mostrat als seus ulls, convertint-se en un regal maravellós per aquells infants, encuriossits i trapelles, pero bons jans, ocells, senglars, daiines, esquirols i conills, ocells, muslos i ànecs cantaven i ululaven, o feien giravoltes a les aigues de l’estany, els cants i sons, el vent i les fulles dels arbres, tot, tot participava i es feia agradable, i tot, tot, junt armonitzaven fins que de sobte el rimte va anar esbaint-se i els animals varen anar retirant-se novament cap a l’interior del bosc.

Els ocells van aixecar el vol i varen desapareixer tambe entre els arbres i nomes un gran muslo, amb uns enormes ulls marrons, els mirava com somrient.

Els nens varen aixecar-se sense dir paraula i varen tornar pel camí que habian deixat al seu darrera, i caminant en un respectuós silenci anaven desfilant entre arbres i flors de tots colors que al mateix temps que la llum del sol s’anava esmorteint, es tencaven al seu pas com si es despedissin d’ells..

El vent s’anava calmant i minvant tot al seu pas, i de sobte els camps de vinyes varen apareixer novament devant seu, el sol s’amagava pel costat contrari a on havia sortit, Habien pasta tot un dia al bosc, sense adonar-se del temps i amb una inmensa i feliç sensació de pau i de agraiment pel que havien vist, caminaren novament per entre vinyes i raïms fins arribar a les cases primeres del poble, on van veure als seus pares i avis, que els esperaven amb grans somriures a les seves cares.

Sabíen perfectament on habien anat, sabien perfectament que no s’habien de preocupar per ells i en arribar just ones trobaven els adults un d’ells, l’avi d’en marc, va donar un pas endavant i mirant-los un per un els hi va dir les seggüents paraules:

- Finalment heu vist per vosaltres mateixos la magia i el que és i significa el bosc musical, ara comprendreu que cap de nosaltres os podiem explicar el que alla heu vist, tots nosaltres em viscut aixo mateix abans que vosaltres i sempre ha estat diferent, pero igualment màgic i meravellós, i el motiu de no parlar-ne es per respecte, varem comprendre que un lloc així, no es podia veure invait constantment perla nostra presència, i qui anés havia de fer-ho amb el mateix esperit ingenu i natural que els seus habitants, podeu tornar-hi, quan volgueu, alguns hem tingut prou amb un cop, i d’altres em anat 20 o 30 vegades, pero sempre, amb el respecte total per plantes, i animals, i sense cap intenció de canviar res del que hi ha alla, i això es el que ara os demano, si torneu, feu-lo, pero respecteu-lo per sempre tal i com es manifesta avosaltres i el bosc musical existira per sempre.

Els pares dels nens els van agafar per mans i coll i varen anar cap a les seves cases lentament, comentant als seus pares el que havien vist i el que havien disfrutat, en Guillem, es va girar un instant novament cap aquell bosc, sempre recordaria el que habia vist, sentit i viscut, pero sabia, perfectament, que el mes gran respecte que podia tenir cap aquell bosc, era el de no tornar-hi mes i això si, explicarli al seu fill, quan el tingués, el que significava el bosc per tota aquella gent i per ell mateix, i amb un somriure increíble va entrar a casa seu.

Les muntanyes de la llum

Guillem recordava la seva primera aventura amb els seus amics, habian explicat tot el que habien vist als seus pares i amics, i tots habien quedat fascinats amb el relat dels nens i el brill dels seus ulls mentres explicaven tot el que habian sentit en aquell meravellòs lloc.

Ara, habien pasat uns quants dies, i es preparaven per anar a una excorsió a un pantà proper al poble de biure, els portava el seu pare, i anaven amb els seus amics Arnau i Marc, la ideia era passejar pel pantà amb un kayak i despres donar un tomb montats en ponys pels camis que donaven la volta a la masa d’aigua.

Quan varen arribar era molt aviat, habien matinat molt per arribar d’hora i el sol sortia vermellós pe ralla on es trovaba l’esclusa del pantà, i amb uns reflejes de color feia que l’aigua cambies de colors que semblaven xarvotar per la superficie de les tranquiles aigues.

El pantà estava envoltat de montantes per tot arreu, segons el seu pare es tractaven dels penyassegats de la muga, muntanyes de color verd amb diferents tonalitats dels arbres que les forraben i que es dibuixaven contra el blau del cel del dia que començava, mirant-se als ulls els nens nomes arribar, es mostraven ben contents amb l’espectacle que es manifestava al seu devant.

Després del bosc musical, era el primer cop que gaudien d’alguna cosa que s’assemblés, pero de moment es varen girar en sentir la veu del pare d’en guillem que els cridava per anar a buscar els kaiaks.

Abans de pujar, els hi varen comprovar les armilles salvavidas i el casc que els protegiria de posibles cops i al mateix temps del sol, i seguin les instruccións del monitor es varen col.locar sobre els kaiaks, en Marc i L’Arnau i en Guille amb el seu pare, un cop sentats els dos kaiaks varen començar a trencar l’aigua al ritme dels nens i adult que remaven suaument sense esma.

Els kaiaks surcaven l’aigua com fletxes, sense aixecar escuma ni fer soroll, deixant al seu darrera una estela mentres anaven mirant com el sol pujava pel cel i els colors anaven canviant del vermellòs a un groc intens, endintsant-se pel pantà es varen acostar a una zona on habia l’antic poble de Boadella cobert per les aigues pero que en aquells moments per causa de la sequera sobresurtien algunes cases i la esglesia del poble quedant al descobert.

Conforme s’anaven acostant als edificis que surtien de l’aigua, veian les parets blanques per efecte de l’aigua que les havia cobert, i com els teulats ja no existien, en marc i l’arnau es varen posar per una finestra grosa d’una casa de la que no mes quedava una paret, i la varen travesar amb el kayak, fent una rialla satisfeta al aconseguir-ho, i seguits per en guille i el seu pare que els anaven tot seguit.

Varen voltar a poc a poc el lloc, veient el campanar de la esglesia i algunes altres parets de cases, i com alguns peixos saltaven de tan en tant fora de l’aigua, crean petites ones circulars que brillaven al reflexar la llum del sol.
Alla es varen aturar una estona, mentre en Toni, el pare d’en guillem els hi explicava unes guantes histories de les muntanyes de la llum, que Així s’anomenaven el lloc on eren i on es trovaba el pantà, i rebien aquest nom per tots els canvis de colors que mitjançant la llum del sol i la orientació de les montanyes junt amb l’aigua s’anaven succeint al llarg del dia. En toni els hi habia recordat uns quanta cops els dies abans i avui mateix l’importancia de respectar el nostre entorn i no nomes de no embrutirlo, sino de no fer res que el pogues fer patir, com ara en temps d’estiu passava amb els focs, que entre la sequera tan important mes les calors intenses i lamanca d’aigua podien originar molt facilment un foc que arrasés totes les montanyes.

Acte seguit varen tornar a remar aquest cop de tornada al punt de sortida on varen arribar al cap d’una estona no sense haverse mirat totes les aus amb les que s’habien creuat, anecs, garses, cigonyes, bernats pescaires i altres que no coneixien, Així en arribar a puesto i posarse dempeus i treures armilles i cascs els nens estaven afamats i varen pasar una estona esmorçant.

La llum del sol darrera les muntanyes anava pujant cada cop mes amunt, arrancant brills daurats de les tranquiles aigues del pantà. El pare d’en Guille els hi avana explicant com aquells llocs com el que ara es trovaben eren plens de bellesa, pel paisatge, pels arbres i camins que s’endinsaven als boscos i on petits animals corrien i vivien lliures i felinos, també els hi explicava com degut als reflejes de la llum del sol al aigua conforme anava avançant les hores del dia, els colors anaven canviant, i no sols al cel sino a les muntanyes i arbres i cada dia era un espectable diferent, i efectivament estaven veient-ho per ells mateixos.
Quan havien arribat els colors eren clars i els verds dels arbres i els ocres de les montanyes junt amb els verds i blaus de l’aigua havien anat transformant-se i tota una gama de taronges, marrons, verds foscos, grocs i vermells s’havien anat succeint.

En acabar d’esmorçar varen anar a descansar una mica sota uns arbres i van trobar uns joves que estaven intentant fer un foc per coure carn, en Guille i en Marc es varen acostar a ells per dir-lis molt serios que allo era un perill, que hi habia molta sequera i no habia plogut, i que fer un foc al bosc en aquelles condicions i amb un vent que es podia convertir en qualsevol moment en un incendi nomes per una gospira que voles i caigués sobre algunes fulles seques o sobre la pinasa que encatifava tot el terre d’aquell Prat.
El pare d’en guillem amb molt d’orgull per la decisió del seu fill i del seu amic, i per la responsabilitat que comportava va observar tota l’escena i va somriure complagut en veure com aquells adolescents feient cas de la explicació dels nens i trevien uns entrepans freds que substituirien la carn calenta que pensaven dinar, pero ho feien convençuts que era el millor que es podia fer.

Pasada una horeta de jocs de nens sobre els arbres i de relax, i essent ja final d’estiu, el sol habia començat la seva posada, i es varen acostar a la vora del pantà per veure com desapareixia darrera les montanyes deixan sortir entre els nuvols uns raigs flamígeres i vermellosos que tenyien nuvols i montanyes i de rebot els reflexes a l’aigua fent un acomiadament espectacular darrera les montanyes de la llum, i entenent ara perfectament, el motiu d’aquell nom.

Recollint del terra les motxiles i les seves deixalles, que les varen col.locar en unes bosses, es varen acomiadar de la colla de joves que cantaven i tocaven unes guitarres encara sota els arbres i deixant totes les escombreries als contenidos que hi habien a la sortida de l’esplanada varen iniciar el camí cap a casa tot recordant la meravella que habien tingut el plaer de contemplar i viure en directe, i amb el regust agradable d’haver fet una bona tasca aconsellant als nois mes grans sobre com s’habien de comportar..

Allunyant-se cada cop mes d’aquell lloc, varen deixar de sentir els acords de les guitarres i els colors es varen anar esbaint per la distancia i tambe per la foscor que s’anava incrementant.