Els contes del Gat

Les muntanyes de la llum

Guillem recordava la seva primera aventura amb els seus amics, habian explicat tot el que habien vist als seus pares i amics, i tots habien quedat fascinats amb el relat dels nens i el brill dels seus ulls mentres explicaven tot el que habian sentit en aquell meravellòs lloc.

Ara, habien pasat uns quants dies, i es preparaven per anar a una excorsió a un pantà proper al poble de biure, els portava el seu pare, i anaven amb els seus amics Arnau i Marc, la ideia era passejar pel pantà amb un kayak i despres donar un tomb montats en ponys pels camis que donaven la volta a la masa d’aigua.

Quan varen arribar era molt aviat, habien matinat molt per arribar d’hora i el sol sortia vermellós pe ralla on es trovaba l’esclusa del pantà, i amb uns reflejes de color feia que l’aigua cambies de colors que semblaven xarvotar per la superficie de les tranquiles aigues.

El pantà estava envoltat de montantes per tot arreu, segons el seu pare es tractaven dels penyassegats de la muga, muntanyes de color verd amb diferents tonalitats dels arbres que les forraben i que es dibuixaven contra el blau del cel del dia que començava, mirant-se als ulls els nens nomes arribar, es mostraven ben contents amb l’espectacle que es manifestava al seu devant.

Després del bosc musical, era el primer cop que gaudien d’alguna cosa que s’assemblés, pero de moment es varen girar en sentir la veu del pare d’en guillem que els cridava per anar a buscar els kaiaks.

Abans de pujar, els hi varen comprovar les armilles salvavidas i el casc que els protegiria de posibles cops i al mateix temps del sol, i seguin les instruccións del monitor es varen col.locar sobre els kaiaks, en Marc i L’Arnau i en Guille amb el seu pare, un cop sentats els dos kaiaks varen començar a trencar l’aigua al ritme dels nens i adult que remaven suaument sense esma.

Els kaiaks surcaven l’aigua com fletxes, sense aixecar escuma ni fer soroll, deixant al seu darrera una estela mentres anaven mirant com el sol pujava pel cel i els colors anaven canviant del vermellòs a un groc intens, endintsant-se pel pantà es varen acostar a una zona on habia l’antic poble de Boadella cobert per les aigues pero que en aquells moments per causa de la sequera sobresurtien algunes cases i la esglesia del poble quedant al descobert.

Conforme s’anaven acostant als edificis que surtien de l’aigua, veian les parets blanques per efecte de l’aigua que les havia cobert, i com els teulats ja no existien, en marc i l’arnau es varen posar per una finestra grosa d’una casa de la que no mes quedava una paret, i la varen travesar amb el kayak, fent una rialla satisfeta al aconseguir-ho, i seguits per en guille i el seu pare que els anaven tot seguit.

Varen voltar a poc a poc el lloc, veient el campanar de la esglesia i algunes altres parets de cases, i com alguns peixos saltaven de tan en tant fora de l’aigua, crean petites ones circulars que brillaven al reflexar la llum del sol.
Alla es varen aturar una estona, mentre en Toni, el pare d’en guillem els hi explicava unes guantes histories de les muntanyes de la llum, que Així s’anomenaven el lloc on eren i on es trovaba el pantà, i rebien aquest nom per tots els canvis de colors que mitjançant la llum del sol i la orientació de les montanyes junt amb l’aigua s’anaven succeint al llarg del dia. En toni els hi habia recordat uns quanta cops els dies abans i avui mateix l’importancia de respectar el nostre entorn i no nomes de no embrutirlo, sino de no fer res que el pogues fer patir, com ara en temps d’estiu passava amb els focs, que entre la sequera tan important mes les calors intenses i lamanca d’aigua podien originar molt facilment un foc que arrasés totes les montanyes.

Acte seguit varen tornar a remar aquest cop de tornada al punt de sortida on varen arribar al cap d’una estona no sense haverse mirat totes les aus amb les que s’habien creuat, anecs, garses, cigonyes, bernats pescaires i altres que no coneixien, Així en arribar a puesto i posarse dempeus i treures armilles i cascs els nens estaven afamats i varen pasar una estona esmorçant.

La llum del sol darrera les muntanyes anava pujant cada cop mes amunt, arrancant brills daurats de les tranquiles aigues del pantà. El pare d’en Guille els hi avana explicant com aquells llocs com el que ara es trovaben eren plens de bellesa, pel paisatge, pels arbres i camins que s’endinsaven als boscos i on petits animals corrien i vivien lliures i felinos, també els hi explicava com degut als reflejes de la llum del sol al aigua conforme anava avançant les hores del dia, els colors anaven canviant, i no sols al cel sino a les muntanyes i arbres i cada dia era un espectable diferent, i efectivament estaven veient-ho per ells mateixos.
Quan havien arribat els colors eren clars i els verds dels arbres i els ocres de les montanyes junt amb els verds i blaus de l’aigua havien anat transformant-se i tota una gama de taronges, marrons, verds foscos, grocs i vermells s’havien anat succeint.

En acabar d’esmorçar varen anar a descansar una mica sota uns arbres i van trobar uns joves que estaven intentant fer un foc per coure carn, en Guille i en Marc es varen acostar a ells per dir-lis molt serios que allo era un perill, que hi habia molta sequera i no habia plogut, i que fer un foc al bosc en aquelles condicions i amb un vent que es podia convertir en qualsevol moment en un incendi nomes per una gospira que voles i caigués sobre algunes fulles seques o sobre la pinasa que encatifava tot el terre d’aquell Prat.
El pare d’en guillem amb molt d’orgull per la decisió del seu fill i del seu amic, i per la responsabilitat que comportava va observar tota l’escena i va somriure complagut en veure com aquells adolescents feient cas de la explicació dels nens i trevien uns entrepans freds que substituirien la carn calenta que pensaven dinar, pero ho feien convençuts que era el millor que es podia fer.

Pasada una horeta de jocs de nens sobre els arbres i de relax, i essent ja final d’estiu, el sol habia començat la seva posada, i es varen acostar a la vora del pantà per veure com desapareixia darrera les montanyes deixan sortir entre els nuvols uns raigs flamígeres i vermellosos que tenyien nuvols i montanyes i de rebot els reflexes a l’aigua fent un acomiadament espectacular darrera les montanyes de la llum, i entenent ara perfectament, el motiu d’aquell nom.

Recollint del terra les motxiles i les seves deixalles, que les varen col.locar en unes bosses, es varen acomiadar de la colla de joves que cantaven i tocaven unes guitarres encara sota els arbres i deixant totes les escombreries als contenidos que hi habien a la sortida de l’esplanada varen iniciar el camí cap a casa tot recordant la meravella que habien tingut el plaer de contemplar i viure en directe, i amb el regust agradable d’haver fet una bona tasca aconsellant als nois mes grans sobre com s’habien de comportar..

Allunyant-se cada cop mes d’aquell lloc, varen deixar de sentir els acords de les guitarres i els colors es varen anar esbaint per la distancia i tambe per la foscor que s’anava incrementant.